Cis-trans

Cl Cl

Cl Cl

cis trans

S'allarguen els dies i el silenci ocupa l'espai que tinc a la dreta. El de l'esquerra i el del mig, també. Porto cabassos de flors senzilles que trobo al bosc i bocins de boira; camino entremig de dèdals, traginant ressaques antigues. Veig un estol de falcons, barallant-se per la presa que fuig. Vaig enraonant i em sorprenc de la veu pròpia. Així, doncs, tinc temps de sobres per decidir quin camí haig de seguir.
Només se'm acut construir espantalls per crear l'atmosfera perfecta, per cumplir alguna missió furtiva: el desig de volar. Desvestir-me sota la neu. Perdre'm.

Amb tot això penso. Encara hi seguiré pensant, mentre pujo les escales que no menen enlloc. Conec bé els graons, uns graons de terra i pedres reforçats amb fustes corcades i claus rovellats pel temps. De tant en tant, una fressa sospitosa resseca la pell de dins; de ben endins dels epitelis del cor, erosionant totes les roques dels penya-segats que rodolen fins al mar.

(Afluixo els pas. Omplo l'absència amb ulls saciats de colors i de formes aquirals. El cau de la guilla sembla buit. Ho entenc, res més a dir. Més enllà, una aranya despistada ha caigut a l'aigua.)

Interacció

Sembla ser que no classifiquem l'entorn en diferents grups d'objectes ni d'espècies que el conformen, sinó que establim un lligam estret entre tots els diferents models de connexions. Així, l'entorn se'ns presenta com una teranyina de successos dissemblants d'espècies i de coses-objectes que, combinant-se irremeiablement, donen lloc a la textura de la totalitat.

Una dinàmica de patrons d'energia inseparables que ens influeix, com espectadors i observadors. Tanmateix, els conceptes d'espai-temps, d'objectes aïllats i de causa-efecte, han perdut el seu significat.

Les primeres pluges

Han caigut les primeres pluges impetuoses, aquesta nit, amarant la meva veu rogallosa, indignada de paraules. Tinc el pensament en blanc. Tanco el ulls i m'evadeixo. Contemplo un paisatge invisible, desolador. M'obsessiono amb aquest polsim de terra i fulles que tinc davant, sense cap disfressa.

Ja res no gira, s'expandeix infinitament. Debades calculo els temps d'ahir. De demà, potser...

Ja res no s'esmuny, he pensat, ni els jocs dins l'aigua per recordar. Miro d'imaginar-me lluny, sobre l'horitzó dels núvols, vagament conegut. Enduta per la inèrcia, recullo les engrunes de pa i els cabells que s'han trencat mentre em pentinava.

T'és igual. T'és indiferent que els pollastres siguin de plàstic, no és culpa teva, ni tampoc que els grills cantin ben entrada la tardor.

Havia tingut la sensació que s'acabaven les paraules, el temps, i que tot s'havia malmès. El pitjor de tot era que tot semblava aturat, reclòs, com la nit...

La situació era insostenible, impossible. A la ciutat no s'hi podia viure. Avui, els fills de ciutat busquen pallers per fer-se un niu. Les seves veus fan eco al voltant de l'era, de les pedres, i només fan broma. Només fem broma i al capdavall res, només la pluja, i escoltem sorolls francs de l'aigua que cau al carrer.

(El CD s'ha aturat i torno a posar-ne un de nou. )

Disc fullat

Quan “A” es lleva es fa un cafè amb llet. Quan “B” se'n va a dormir es posa un pijama de fulles.

De sobte, a “A” li comença la vida. “B” la defineix.

“A” ha acabat de vestir-se i surt al carrer. “B” està dormint en el seu llit, amb un mocador a la boca, a tall de mordassa. I somia que els canvis solen ser, certament, com les músiques malenconioses.

*

Quatre núvols decoren el paisatge, com si fossin pintats exprés de vermell. Cap al nord, les muntanyes són franques i alegres, amb tonalitats malves que van canviant. Mentre, alguns sons ressonen a les valls, allà on la fe ha esquinçat el cor de les persones. A la dreta, mars i vinyes. A l'esquerra, camps llaurats, com si dormissin abrigats amb un fullatge de paraules escrites pel temps, omplint tots els espais d'ecos, a tocar dels vestits de festa i de les cançons d’antany.

Avui, el mar

Fan ostentació de l'adjectivació plàstica (connotació sensorial*) els qui, presumiblement, s'anomenen bons nadadors. Una cosa és, però, assajar vint-i-quatre hores al dia i una altra, totalment diferent, enfrontar-se amb la realitat.

Certament, avui, el mar és caòtic.

Al centre del mar, tan imprevisible, els peixos encara tenen vida pròpia.

(Al capdavall, la gent somriu, indulgent, com si no s'ho acabés de creure.)

*Joan Fuster

El pastor

La besa i l'estreny en els seus braços. L'acarona i es deixa seduir per tots els seus paranys.

Res del que pensa i sent li ve de nou. Ja es guarda pla de dir-ho als demés, però, qui sap?

Ara l'aigua es fa pregar, no és pas el mateix que abans: potser d'aquí a pocs dies podrem abeurar com déu mana, es diu a sí mateix. El pastor es redreça, i ofega entre dents un renec, tot escoltant el brunzir dels tàvecs.

Mai no perd els estreps, el pastor, però té congelada una imatge de l'últim aiguat; volent objectar, al·legant que el temps s'ha tornat boig: els animals ho noten, les seves ovelles..., pobres, com si la insidiosa manera de fer de la naturalesa l'hagués sorprès, en pilotes.

El ramat i el camp configuraven un espai acotat, al pastor. No hi ha res a fer, només li cal esperar i resignar-se, si no plou. El silenci i la soledat es supleixen per un grapat de pensaments. Pensa que convé l'aigua; car les esquerdes il·luminades que ha dibuixat la sequera fan mal als ulls, li cremen la retina.

Ho clissa tot, té tots els dies per rumiar, ajagut sota l'ombra d'una figuera, esperant, com si dormís; però té una visió panoràmica i dinàmica del paisatge, nítida. Per instint, coneix millor que ningú les necessitats del camp, i de les seves ovelles. Escolta la terra, li agrada tocar-la, acariciar-la i sentir-la com si fos una amant.

Amor

“El que constitueix un esdeveniment és el que és viu i el que és viu és el que no es protegeix de la seva pèrdua.”

CHRISTIAN BOBIN

Arribà a les fosques

sense fer soroll

en una nit daurada.

I una fragància antiga

acaronà una enyorança

ancestral.

(L'amor.)

El mar no li era obstacle per oblidar-lo. No obstant, la bellesa és efímera... I fondejà la badia, amb una llum perduda.

L'endemà, a penes obrí els ulls, sentí una remor coneguda: l'aigua bullia sobre el foc, esperant l'avinentesa. Sempre podia esperar i, quan arribés el moment, sortir de l'escullera... El seu veler remuntaria el mar i grimparia cap amunt, fins retrobar una carícia esperada.

A fora, un gos ploriquejava amb uns ulls de mel. Tant li feia, i baixà les escales de fum cap el jardí dels peixos. De bona gana tingué ànsia d'arrencar a córrer i de cabussar-se al fons d'aquell immens aquari blau. Però no ho va fer. Simplement esguardà el límit de l'horitzó, des de la finestra. Ja en tingué prou. N'havia extret una essència bella; car s'endevinava que, milles de mar enllà, unes mans el pentinaven.

Davant el mirall mai no hi havia hagut tantes veus.

La boira s'anà esvanint i el cel tornà, aquell matí, transparent.

-Fes de mi el que vulguis, li havien dit.

Aquelles paraules quedaren gravades en l'aire, entenedores al silenci.

I no hi hagué cap resposta.

El camí dels magraners (II)

I

Al bulevard de l'isolament no hi ha cap magraner. Recórrer a les explicacions detindria l'anàlisi de la incògnita, doncs provocaria sense fer cap esforç el sentiment de les evidències més immediates: “naturaleses simples” “propensions”, “instints” o “tendències d'una naturalesa humana”.

Al carrer de l'Abadia les veus s'apaguen i els llums s'encenen. S'apaguen i s'encenen cada dia i cada nit, alternativament. Veus, llums, ombres i penombres en amalgama, i retingudes en un llac artificial. El seu nom sempre hi resta esbossat en la memòria... Allí on s'escolten converses que parlen de núvies que es converteixen en roses i de magranes sense obrir. Al carrer de l'Abadia sempre hi pernocten aquestes joies dins el pensament: l'aroma profunda de les flors i els silencis compartits en les nits d'estiu.

No recordo el meu naixement, però devia ser la més pura de les emocions. I desprès, sempre el mateix, amb el desig provisional d'eternitat. Reconec que he sigut l'especialista del fingiment, aixoplugat en qualsevol cantonada amb la intersecció de la disfressa present, i pescant mots en el diccionari dels somnis. No obstant, ”La por segueix desviant l'agulla dels nostres compassos...” *

El temps es va precipitar. Sí, i van passar els anys fins que vaig decidir que el millor que podia fer era marxar a Bòston i matricular-me en un curs per fer-me repòrter.

Si alguna vegada paro atenció al bosc sempre escoltaré una remor indefinible, com si es trenqués algun branquilló... Si penso en el pare, penso en els ocells de bosc. Sovint s'esvaloten, ploren i balandregen sense cap motiu aparent. Abans de fer-se fosc, els ocells canten i criden desesperats. Al final, quan el sol es pon els contagia un silenci absolut.

II

“Ets orgullós

car vas viatjar per països

que hom els considera llunyans.

I mai no pogueren desposseir-te

de la teua roba,

ni amansir el teu desig”

PERE BESSÓ

Fa dos dies que no m'afaito i no paro de fumar americans. Tant d'esforç per arribar a això, em preguntes, amic meu? Reconec que hi ha moments que veig en mi un individu grotesc i extravagant, fins i tot miserable. Sóc fred com el gel i distant. Però et dic, breument, que et sabré recompensar per aquesta virtut que tens d'escoltar-me. Saps que he sigut un home deslligat als convencionalismes. La situació, doncs, comença per aquí.

En el preàmbul he tractat d'exposar, succintament, algun flaix que provoca la memòria que en tinc dels anys que he viscut, però em costa sistematitzar. Vacil·lo i paleso incerteses. M'esforço a considerar, encara, aquella obsessió irreductible: l'amor; aquell desig atàvic que sempre retorna, d'una manera inesperada.

Ahir mateix, em vaig voler perdre per un carrer desconegut. Per si fos poc, hi havia poca llum i de sobte una glopada d'escalfor em vestí. Un luxe secret, memorable. Vaig pensar objectivament en ell, en l'amor, i en les seves paradoxes. En realitat pensava en mi mateix: la carn prevalia, encara! I vaig recolzar-me en un portal, entre unes flors de malva i les aromes de la nostàlgia. En aquell petit racó es filtraven veus llunyanes i l'eco de les estrelles. Desprès me'n vaig anar, un cop més, en silenci.

Penso en tot això i ho torno a reviure, trenta anys més tard del meu exili, tot escrivint aquestes notes al meu estudi, en aquests dies que es van escorçant cada vegada més i més. Però cada dia que passa em costa més de transgredir els costums, els hàbits i les rutines. Per altra banda, ja saps que el nostre instint no sempre ha coincidit amb les exigències morals, però la nostra vida no s'ha creat per a garantir la felicitat, oi?

Ja no puc deslligar-me mai més dels designis devastadors del temps o, millor dit, d'algunes parts que assolen i capgiren cada tret amansit, al cor. Els núvols es van decantant com espigues gràvides.

Més enllà de la música i dels himnes de la història, s'emmarca un nou horitzó en la meva paret buida. Mentrestant, “un udol malaltís sona, com des de molt lluny, des de la mateixa profunditat de la nit, de la foscor i dels temps...” **

-Què et sembla si ens veiem demà?

-Sí, les màscares són sempre a disposició de les persones, li vaig respondre. En acabar el dia ja no en quedaven, de disfresses, per a nosaltres.

*Júlio Cortázar

**Josep Lluís Seguí

Núvols

Passen els núvols talment com antics vaixells

i miren les dones i els homes

barquetes sense timó ni orsa.

MIQUEL MARTÍ I POL

Una estela ardent il·lumina el cel i l'aigua plora. Alço els ulls i contemplo un cel transformat; fa una certa sensació de fragilitat, el firmament. Alhora que, gairebé nu, encara tremola.

No recordo ara ni quan, ni amb qui, resseguia amb guix blanc el perfil dels núvols que passaven: una delicada natura, abocada cap a una finestra de ficció, cap un món de cendra tèbia. Que “oblida els bruixots totèmics que han traçat una ratlla, l'esborra sense solemnitats inescaients i s'inclina, amb un gest simple i amorós, cap el centre biològic de la creació”*

Era un desig intermitent. Una mirada tendre dins l'espai ovalat. Fins que l'udol del llop em despertà, planyívol. Sí, em calia sortir d'aquell cercle. De bell nou la nit m'esguardava.

* Manuel de Pedrolo

Egotisme (èxit i fracàs)

Les seves regles eren ben clares: tenir cura de la salut, mastegar bé els aliments, menjar fruita, veure molta aigua, evitar l'alcohol, el tabac i les medicines. Viure a l'aire lliure. Desterrar la tristesa, l'odi, la rancúnia, el tedi, la venjança i la pobresa. Fer el bé, ajudar als necessitats. Ser solidari, sense sentimentalismes. Oblidar les ofenses. Buscar la solitud i el silenci, com a mínim mitja hora, i desconnectar-se de tot i de tothom. Allunyat-se de les xafarderies... El seu lema era: Estima't i t'estimaran.

Un dels deures assignats al càrrec d'aquell doctor honorable va ser el de donar lliçons als estudiants de medicina de Basilea. Però el professor no va poder resistir la temptació d'exposar, segons sembla, les seves opinions herètiques. Tant és així que, sota el braç, portà totes les obres de Galè i del persa Avicena, amb la intenció de llençar-les al foc. També va tenir cura de denunciar les mateixes obres en llengua vernacla, en comptes del llatí convencional de l'època. La seva heretgia, va fer que semblés màximament infame als doctors locals d'aquella ciutat. Ells, els col·legues, i tots els estudiants, molt lluny de recolzar-lo, s'alarmaren per la seva falta de respecte als convencionalisme que imperaven, doncs aquell professor amenaçava, sense cap dubte, amb comprometre els seus assumptes personals i les seves carreres. Els rumors confirmaren que el Consell de la ciutat es va mostrar amb ell tan parsimoniós en pagar-li el sou com el d' Hameli en pagar el flautista. Finalment Paracels va marxar, ben amargat de la ciutat, per tornar a emprendre els seus viatges que tenia pendents.

El seu egotisme i franquesa li varen fer difícil trobar cap lloc on establir-se. La clàssica frase adreçada despectivament als metges de l'època era: ”heu anat donant voltes, i les seguiu donant, al voltant de l'art de la medicina, com les que don un gat cot al voltant d'un plat calent” , però tot i així no va fer que els seus col·legues s'encapritxessin amb ell. I quan va trobar temps per escriure molt, fins la seva mort en 1541, tampoc va poder persuadir a algú que el publiqués.

Vetes-i-fils

Anà fent recompte dels materials que guardava: xecs, randes, ous de sargir, ganxets, fils de perlé, cremalleres, cintes, botons, agulles imperdibles, xarpelleres, puntes, muscleres, gafets, fils de cotó, cordons, centímetres, blondes, agulles de fer mitja, vetes, pells, madeixes, fils de sargir, estoigs, colzeres, canonets de fil, atzabeges, agulles de cosir, tambors de brodar, passamaneria, llaços, fils d'embastar, didals, coixinets de les agulles, canons d'agulles, anelles, agulles de cap, serrells, passacintes, ganxos de cortina, fils de brodar, dent de rata ziga-zaga, clips, brodats, agulles de sargir, agulles de brodar, dessuadors, galons, lligacames, recanvis de sostenidors, etcètera.

Durant mitja vida va guardar les il·lusions i també la innocència dins la merceria que va heretar dels seus pares.

Qui més qui menys, s'havia preocupat d'esmunyir-se davant les dificultats diàries, i aquella dona no n'era pas l'excepció: s'escapolia sempre que podia de les dèries i de les misèries d'altri. Però, què en sabia de la vida, ella? No res, absolutament res.

És, tot just avui, quan encara es fa difícil de creure que no hagués perdut l'enteniment. Havia estat com el bufó de la comèdia, un passatemps i una nina de drap, sargida per arreu. El temps li havia ofert lliçons, i ella havia provat de fugir-ne amb els somnis. En qualsevol cas, quan va haver de tancar el negoci, es va trobar embolicant l'únic equipatge que arrossegaria per sempre més: el coratge.

Calaix de sorpreses

“La dificultat no rau a enfilar-se dalt del tigre sinó a baixar-ne”

Proverbi hindú

Té una cabana de fusta, una senalla per guardar les eines i un pou d'aigua fresca d'un gust lleuger de ferro. Observa, com un llop, la seva pressa: una cua interminable de vehicles de tots colors i models que passa impertorbable per l'autopista, i somriu. Omple mil-i-un esguards el rastre lluent i tibat que deixen els turistes. Passeja amunt i avall per la feixa de terra, inquiet. Té ganes de renegar, però es reprimeix.

-És estrany no ensopegar amb ningú, ni en cotxe ni a peu, em diu.

Alguns conductors han sortit de la carretera que li toca a dos-cents metres del tros, on conrea les seves hortalisses i fruiters. Cada cap de setmana veu el mateix, i tots els dies i festes de guardar. Tremola només de veure'ls. Però no li va del tot malament, això.

-Abans en teníem prou amb un grapat d'herbes i un got de bon vi, murmura.

-I què esperàveu?

-Res de bo. Els del Sud vénen cap el Nord i els del Nord l'hem perdut.

Damunt la seva taula improvisada amb quatre fustes hi té enciams, pebrots, melons, raïms, pomes i carxofes a l'abast... És persuasiu i eloqüent per vendre i avui ha sigut un dia rodó, per a ell.

En fer-se de nit la calor havia afluixat. Es girà un vent suau que anà bressolant les flors salvatges del camí i el cel del pagès li semblà més alt. Jo, maldava per trobar-hi, si més no, un sentit.

Setí o ras

El teixit de setí el fil de l'ordit passa per sobre de quatre passades de trama. En canvi, el ras, és la trama la que passa per sobre de quatre fils de l'ordit.

(Mentrestant, els ulls embenats de la lluna esguarden els fils de la trama de cotó a mig fer.)

Fums (formes de coneixement)

Blanc, gris, taronja, ocre, magenta..., tant se val. El desembre acaba amb la seva despietada successió de moments encisadors. Hi ha present la passió per les coses petites i també l'afecte vers els arbres que vant canviant de colors a cada moment, amb una llum silent. Aixeco els ulls cap a l'horitzó, de tant en tant miro cap amunt, només per comprovar el fum gris que puja cap dalt, fent esses, i gronxant-se sota un cel de plom. Al fons, un pagès estassa i continua cremant algunes bardisses. És llavors quan retorno al meu silenci...

Una cosa és l'intel·ligible i una altra situació diferent és la comunicació i la dialèctica. Mentre alguns analitzen successos experimentals, arribant a la conclusió de que “mentre pugui explicar algun fenomen nou, funciono tranquil·lament”, i altres solen pensar que “mentre pugui donar expressió a la complexitat que sento, segueixo endavant.” Vet aquí una analogia de la frivolitat.

Moments de bellesa

En la nostra foscor no hi ha un lloc per a la Bellesa. Tot l'espai és per a la Bellesa.

RENÉ CHAR

Encara segueix rajant la pluja, com un regal platejat.

M'arriben olors de sal i imatges de tarongina, mentre faig camí. És com si retornés d'un ball, exquisidament vestida. Duc el pas molt curt, tot obeint el llum del vell far. Travesso un camí sinuós de roselles que pinten el paisatge, sota un sol fràgil i els núvols blancs s'arremolinen cada cop més darrera l'horitzó, colgant-se darrera les muntanyes; i els segueixo, amb els ulls, fins que desapareixen. Veig, per moments, sense por ni recança la resta de la meva vida.

Ha plovisquejat tota la nit i m'he lliurat a tu sense adonar-me... Fou un sí rotund, alhora que els cossos es fonien i les mans capturaven la bellesa.

I, per fi, submergida en la pluja, m'endinso en el mar. La casa queda lluny, com un nàufrag dins l'espai. La nit tornarà i m'asseuré de bell nou davant el turó erèctil. Després, la davallada i l'oblit.

Retrats de la memòria

Res no anava més enllà de l'ombra d'aquell arbre, d'aquella casa i d'aquell paisatge. Un obac farcit de transparències i de tuls; i que s'integrava a la vista, cobert de fulles seques, fent d'argamassa a la cobejança i a la solitud.

Més enllà, un manyoc de petits branquillons sense importància, introduint referències a la provisionalitat i a la fragilitat. I a la temporalitat de la vida. En aquell moment vaig entendre que som pols d'estels.

Era un capvespre violaci, d'aquest mes de Juny. Per atzar havia retrobat aquell panorama que se'm obria davant meu a la manera d'una onomatopeia visual inesperada.

Res no té sentit sense el tot, vaig pensar. Era una memòria d'instants precisos, fugaços i gairebé imperceptibles, que em feien estremir els sentits. Vaig sentir aquella remor estranya que s'ajeia amorosament plagiant la boira baixa sobre el mar...

Havia portat el meu bloc de dibuix, sense impureses de fusta, rectangular, d'uns 15 x 20 cm. i blanc com la neu; en el qual, per dir-ho així, pensava esbossar algun rastre de vida que es deixés. -No res... Vés a saber... No puc controlar mai del tot com han d'anar les coses...

No vaig poder evitar que el meu esguard, àvid d'informació, s'adrecés cap aquell punt llunyà. Vaig empènyer a poc a poc el cos, decidida a atansar-me vers aquella taca de color, insinuada i tímida, sobre el llenç d'aquell cel esfilagarsat...

Avui, alço la mà i deixo caure pedres sobre el riu que llisca mandrosament torrent avall.
Busco paraules per pintar i paisatges per escriure. Trobo somnis monocroms de llàgrimes inexistents entre melmelades de mango.

Me'n vaig.
Viatjo per l'imaginari.
Albiro un mot.
Esmolo el no-res
i encenc els ulls.

(Durant mil anys...)

I jo, finalment, ja les conec bé de memòria aquelles ínfimes manifestacions d'impuresa sobre el paper.
I retorno eternament cap aquell procés d'aprenentatge i de descomposició a que em sotmeto, per tal d'exaltar-me davant els dubtes i trobar un somriure benigne i els records de joventut.

Però tant se val!
Visc enmig dels homes
sense pertànyer-los.

Acabo essent abisme i torbació.
Els espero mig nua
sobre el blanc més blanc.

Rizoma

Amb prou feines som conscients de l'extraordinària singularitat de la nostra pròpia positura, de manera que ens resulta difícil admetre el fet evident que hagi existit un consens filosòfic únic, d'amplitud universal, que ha estat sostingut per molts que han compartit les mateixes experiències i han transmès essencialment els mateixos ensenyaments, avui o fa sis mil anys, i des de Nova Mèxic al Llunyà Oest fins a Japó al Llunyà Orient.

ALAN WATTS

L'home reflexiu camina. Tot seguit s'inclina amb elegància i recula per on ha vingut. Arrossega els peus, delicadament, ocupant-se de resseguir la quietud. Experimenta la seva primera passa; s'ajup cerimoniós i examina...

En el subsol s'hi desenvolupa horitzontalment una estructura bulbosa i sòlida, que pot connectar-se en qualsevol indret imprevisible. Esdevé l'heterogeneïtat i la multiplicitat, posant-se en joc règims de signes diversos; és a dir: no hi ha unitat, sinó dimensions en la diversitat. Tampoc té cap principi ni fi i pot provocar ruptures significatives. És semblant a una cartografia, curiosament desmuntable, que es va ramificant indefinidament. Segons sembla, conté línies de fuga que poden alterar-se: el rizoma, un veritable òrgan caulinar que serpenteja, subterrani i perenne, com el que posseeixen algunes plantes que hi emmagatzemen els nutrients per la temporada següent.

El vidre de la finestra s'havia entelat i l'home reflexiu hi va dibuixar una flor, tot zigzaguejant. Vacil·là i allargassà les mans cap el cel. Unes mans de color de terra eixuta i que ja no eren el què havien sigut. Unes mans esteses vers l'espai, disposades a retenir-lo.

Li venia d'antic la tendresa. Tant és així que palpà les parets de calç de la casa i deixà la porta oberta de bat a bat.

Feia un bon dia, un bon dia de sol. Les canyes havien envaït els camins i un núvol blanc planava sobre un camp llaurat, vagant lentament, i per tots els indrets familiars i sovint erosionats. I la remor de la vida continuava i els grills cantaven a fora fent elogi al silenci. Tot era mera possibilitat.

Tesi

Primer: El guió: “El parasitisme dels cucs”.

a) De la terra a la llum.

b) De la mort a la vida.

c) De l'estat larva a l'estat espiritual.

Segon: Els capítols:

Capítol 1...

Capítol 2...

Capítol 3...

Capítol 4...

Capítol 5...

Capítol 6...

Capítol ad infinitum.

Havia llegit i aprovat el doctorat amb la qualificació d'excel·lent cum laude per unanimitat. Es va sentir important. Molt. Amb un estat eufòric fins aleshores desconegut.

Històricament, els cucs s'havien designat a tot un conjunt d'animals invertebrats que tenien en comú el fet de ser tous, i de no tenir cap tipus de conxa d'esquelet fàcilment apreciable. Si fóssim més rigorosos, la designació dels cucs foren el terme utilitzat i freqüent en el llenguatge usual i quotidià, però no tenien cap significació científica precisa. En efecte, per a un profà, un cuc tant pot ser una larva de mosca, com una eruga de papallona, un cuc intestinal o un cuc de terra. Actualment, i en la zoologia, se'ls distingeix perfectament entre els diferents grups d'animals en què aquests mateixos es classifiquen, amb noms i cognoms.

*

Però el llenguatge humà és inadequat per expressar les realitats últimes.* Per tant, aquesta reflexió, li va facilitar les coses. No es va voler perdre en els detalls i se'n anà per uns camins sinuosos que s'arrossegaren dins la pols.

Ara, l'aroma de cafè omple la sala, curullant-se de la dolça i voluptuosa flaire.

Obre de bat a bat la finestra. Vol esbossar amb un pinzell el motiu... El perquè dels últims anys que ha viscut entre paràsits. Entre Nematodes, Anèl·lids i Platihelmints.

*Plató

L'horitzó

És ben de dia. Obro els ulls i veig que tot segueix el seu lloc.

L'horitzó és ratllat d'arbres insòlits, o potser només plou. Qui sap. Rumio...

Viatge

A propòsit de no res i jugant a cartes destapades...

He travessat la sala principal obrint les finestres de bat a bat perquè passés l'aire. Al pati, hi han falgueres, rudes, botons d'or i saücs. Les plantes ens parlen, només ens cal temps per entendre-les; fins i tot ens parlen d'oblit, d'obstacles vençuts, i de successos miraculosos.

He tornat i tot resta igual. Ningú ha mogut les coses que vaig deixar, però les meves plantes han crescut i també les males herbes.

Encara no he desfet l'equipatge i em dediquen somriures còmplices. Jo, només he dit, gràcies.

D'aquí a uns quants dies m'hauré recuperat del viatge.

Noto que comença a fer fredor... I el cafè acabat de fer, sobre els fogons, m'espera. Ras i net.