Núvols

Passen els núvols talment com antics vaixells

i miren les dones i els homes

barquetes sense timó ni orsa.

MIQUEL MARTÍ I POL

Una estela ardent il·lumina el cel i l'aigua plora. Alço els ulls i contemplo un cel transformat; fa una certa sensació de fragilitat, el firmament. Alhora que, gairebé nu, encara tremola.

No recordo ara ni quan, ni amb qui, resseguia amb guix blanc el perfil dels núvols que passaven: una delicada natura, abocada cap a una finestra de ficció, cap un món de cendra tèbia. Que “oblida els bruixots totèmics que han traçat una ratlla, l'esborra sense solemnitats inescaients i s'inclina, amb un gest simple i amorós, cap el centre biològic de la creació”*

Era un desig intermitent. Una mirada tendre dins l'espai ovalat. Fins que l'udol del llop em despertà, planyívol. Sí, em calia sortir d'aquell cercle. De bell nou la nit m'esguardava.

* Manuel de Pedrolo