Les primeres pluges

Han caigut les primeres pluges impetuoses, aquesta nit, amarant la meva veu rogallosa, indignada de paraules. Tinc el pensament en blanc. Tanco el ulls i m'evadeixo. Contemplo un paisatge invisible, desolador. M'obsessiono amb aquest polsim de terra i fulles que tinc davant, sense cap disfressa.

Ja res no gira, s'expandeix infinitament. Debades calculo els temps d'ahir. De demà, potser...

Ja res no s'esmuny, he pensat, ni els jocs dins l'aigua per recordar. Miro d'imaginar-me lluny, sobre l'horitzó dels núvols, vagament conegut. Enduta per la inèrcia, recullo les engrunes de pa i els cabells que s'han trencat mentre em pentinava.

T'és igual. T'és indiferent que els pollastres siguin de plàstic, no és culpa teva, ni tampoc que els grills cantin ben entrada la tardor.

Havia tingut la sensació que s'acabaven les paraules, el temps, i que tot s'havia malmès. El pitjor de tot era que tot semblava aturat, reclòs, com la nit...

La situació era insostenible, impossible. A la ciutat no s'hi podia viure. Avui, els fills de ciutat busquen pallers per fer-se un niu. Les seves veus fan eco al voltant de l'era, de les pedres, i només fan broma. Només fem broma i al capdavall res, només la pluja, i escoltem sorolls francs de l'aigua que cau al carrer.

(El CD s'ha aturat i torno a posar-ne un de nou. )