Hi ha una fressa seca que sura del magma i de les mans que cabdellen grumolls de fang, amb destresa. Hi han engrunes d'amor que abracen cap endins el declivi de la forma.
El primer que recordo és una línia negre al cel, on les muntanyes i el vora-mar es fonien amb la solitud del capvespre. L'immediat, ja estava fet. Però, tot de cop, avui em retorna la incertesa, quan miro amb ulls tafaners la gent anònima que transita pel carrer. I dic que sí, que d'acord, quan m'exposo a la tendresa del sol, entre les branques dels arbres, entre les fulles que espurnegen com lluentons de metalls preciosos; en cada alenada del vent. Entre totes elles.
I jo tan ruca, a més a més, he començat per l'última pàgina d'un llibre sense fulls; vull dir, per saber com acaba l'últim capítol: la remor llunyana i perduda de les paraules...
(Imaginava que el trobaria, només em preguntava quan.)
Cert. A l'aparcament, els cotxes se'n han anat. Hi resta un lloc desert, i solitari, del qual ja no en sabré res més. De debò, que hi han coses que es neguen obstinadament a canviar. Però, tot d'una, fan un gir inesperat.
De ben petita, recordo que amb les amigues ens assèiem al terra, sobre una estora de pinassa. A l'hivern, cada hivern, per complementar els nostres jocs, ens explicàvem contes a la vora del foc. No hi havia res més a fer, mentre els grans parlaven asseguts a l'escon de fusta, d'un roure de quatre generacions, fins que les paraules es gastaven i s'anaven morint com els estels. Realment no en va quedar massa cosa, d'aquella adolescència, ni tampoc d'aquells contes innocents que ens feien creure que trobaríem el príncep blau. Sovint, encara afirmem amb el cap, sense posar-hi excuses.
No parlo pas, miro l'horitzó.
Sota les alzines, vora el mar.
A fora hi ha marrons i ocres, no queda res més.
A dins, ben endins, se'm vessa la innocència.
( Les nostres mirades tenien el seu significat.)
Futileses. Anècdotes. Paraules. Gestos. Records...
No tinc cap control sobre el pas del temps, i encara menys sobre els seus efectes. Però el temps m'ha robat paraules. El temps és presumptuós i egoista, no pas jo. No tothom hi estaria d'acord amb mi, què hi farem? Em contradic a mi mateixa? Les meves passes solen bifurcar-se en presències absents...
El meu horòscop diu que “si vaig amb l'amant m'haig de fer notar perquè ell noti que l’estimo i que faria qualsevol cosa per a ell. Si no tinc amant aquest mes podré trobar un amor platònic però que no serà l’amor de la meva vida. Tot i així estarem molt temps junts.
Els meus amics estaran amb mi tant en els moments bons com dolents i hauré de confiar en ells per sortir endavant. Haig de vigilar la meva millor amiga, perquè pot sortir amb l'home que m'agrada. És un bon mes per ampliar els meus coneixements, en tots els camps. L’amor em pot ajudar a ampliar els meus horitzons... ”
(Certs dies recordo que el meu gat sempre miolava, quan una tempesta avançava amb l'estrèpit dels trons en direcció sud.)
*
_T'hauries d'emportar la bufanda, fa fred, em digué la mare.
Hi estava d'acord. Sempre hi estava d'acord, amb el què em deia.
No sé quan temps ha passat, però la llenya segueix cremant al foc, a la cuina.
He tancat la porta i he deixat el món a fora. Malgrat que, últimament, els núvols s'han afeccionat a instal·lar-se al balcó que dóna al carrer principal de casa. Molts d'ells de colors i de formes estranyes, com de caramels dolços i ametlles garapinyades.
Tinc mandra. Em fa mandra recordar. Em fa mandra tot. M'encantaven els teus ulls, les teves mans, i els teus llavis, al marge de l'amor.
Potser hi haurà un dia que les coses tornaran. En tot cas, emperò, diferents. D'altres s'escaparan, fugaces com les serps, mentre busco a algú que em digui que tot és relativament important, com el berenar de pa amb vi i sucre que em donava la mare.
Tenia un cel turquesa com a ornament, però sabia on volia anar. Ara mateix no recordo quan, tan se val, m'envaí una estranya nostàlgia; només sé que era al frec d'un dia de bon matí. Un matí qualsevol, però ennuvolat. De sobte, una pluja suau remullava els prats i les muntanyes, com si fos un obsequi promès.
Ben bé que m'havia apressat a cobrir-me d'imatges d'un silenci bla. Mirava a través del retrovisor amb uns ulls encesos que necessitaven paciència. Consol i resignació. Em trobava en un camí ple de bassals i d'esvorancs, i dreceres que es perdien, muntanya amunt. Anava veient empremtes que desconeixia i roderes fondes que m'esgarrifaven. Però l'impuls era més fort, els meus ulls s'hi acostaven, s'endinsaven cap allò que havia estat i que, de tan estrany i brut, semblava natural.
A recés del primer revolt, feia poc que les blanques d'uns ametllers havien florit i l'aroma que desprenien es dissipava per l'atmosfera; al voltant d'una epidermis insensata.
*
Queien fulles vermelles del cel mentre apuntalava els colzes al volant del cotxe, amb una mirada directa vers aquell destí transformat. Mentalment detallava, encara, algunes flors i ponderava aquella bellesa primaveral que s'insinuava, un signe lluminós i esperançador que unia la perdurabilitat i l'efímer, el gran i el petit, l'individual i l'universal. Però, per un moment, vaig pensar que m'estava intoxicant d'il·lusions i vaig accelerar encara més el motor.
I l'endemà... L'endemà, tot aquell repòs plàcid que havia sigut, el paisatge rural, havia canviat. S'havia convertit en un desert de formigó, de segones residències. I no sé massa bé per què, vaig plorar de nou.
“Com el vent cau sobre el boscam per la muntanya
Eros l'ànima em sacseja.”
SAFO
La quasi-llicenciada en psicologia acabava de trucar-me. Havia trencat molts cors, mentre jo vivia en un període bastant crític, potser el què em mereixia; a ella no, a ella tot li anava bé, li ponien totes.
-Cal diferenciar un triangle d'un quadrat, m'anava dient.
-Quan estiguem cansades de tot, una pastilla i apa; bon vent i a dormir. Passi-ho bé, doctor psicòleg, ja s'ho farà. Quan les coses no tenen remei, val més girar full, em deia a través del fil telefònic.
Els vidres de la finestra eren a penes transparents, només a penes... Al mateix temps, escoltava una melodia de blues que em produïa una sensació estranya, una mena de remor reconeguda i ignota que em sacsejava. A l'altre costat, el mar, no res, el blanc. I tot plegat perquè les coses no són tan fàcils com tirar una pedra al riu.
Vaig deixar l'esmalt d'ungles que s'assequés al sol i els peus em semblaven estrelles de mar capricioses i presumides, jugant amb aquells petits cotonets blancs: un moment important, vaig pensar, de reactivitat, d'interfície i de simulació. L'aleatori, al capdavall.
El sol entrava a onades dins la nostra habitació. Vaig parlar i parlar i, per fi, vaig callar. De cop vaig etzibar fragments de lava com un volcà i el món girà al voltant del nostre propi origen.
M'havia abandonat a l'estudi de les melangies, que s'amuntegaven eternament, tractant d'ofegar-les en els llibres. Em sentí nua, contemplant l'osmosi magenta entre el cel i la terra; una realitat que abraçava tot el que existeix, d'allò visible i d'allò invisible. Per un temps, em vaig mantenir arraulida al teu costat i dels papers en blanc i, sobretot, per l'amor que ens professàvem.
Un dia vaig enfonsar les mans en l'aigua, emmudint en aquell líquid platejat, on es formaven anells daurats sobre el trespol de l'estany. I vaig deixar l'empremta d'un llapis inexistent que mostrava un joc de miralls. Aleshores vaig reconèixer la meva veu, endormiscada fins l'alba... Mentre, vora el camí que serpentejava a través de pendents i rocalls, anaven creixen les flors de fulles envernissades amb nèctars embriagadors, d'un verd sobre verd. D'allí estant, vaig agafar el camí de tornada. Pas a pas i en la distància, contornejava superfícies il·luminades per la llum, tot perfilant la seva ombra. I em vaig convertir en tremolor de papallona. Així, vaig arribar a un nou indret. Davant meu, una finestra oberta cap un desert, exaltat pel trànsit del sol sobre unes roques assolellades i que semblaven llits d'heura, amarats de ruïna. Vaig albirar el paisatge cobert de malesa salvatge. Res es movia enlloc. Era una representació simulada que ja no existia i tanmateix existia amb una fressa silenciosa.
Ara, amb veu a penes audible, intento saber qui sóc. Finalment tinc nom i la meva vida és senzilla. Vaig néixer el dia que et vaig conèixer. Després de mirar més enllà d'aquelles ombres que lliscaven a través de l'obscuritat, perllongant-se amb una arquitectura gairebé tràgica: un llaç mòrbid sobre el qual una pols subtil surava frívolament. Amb prou precisió vaig veure l'obaga intempèrie, feta de paraules. Unes paraules que s'asfixiaven en el pensament, reiterades, saltant de la materialitat a la transcendència, al bell mig dels simulacres, i sota un firmament envellutat.
-Saps...? Per fi m'he lligat el fulard al coll i m'he posat a ballar. T'he deixat “La Venus de les pells” sobre la taula.
