Transformació

Tenia un cel turquesa com a ornament, però sabia on volia anar. Ara mateix no recordo quan, tan se val, m'envaí una estranya nostàlgia; només sé que era al frec d'un dia de bon matí. Un matí qualsevol, però ennuvolat. De sobte, una pluja suau remullava els prats i les muntanyes, com si fos un obsequi promès.

Ben bé que m'havia apressat a cobrir-me d'imatges d'un silenci bla. Mirava a través del retrovisor amb uns ulls encesos que necessitaven paciència. Consol i resignació. Em trobava en un camí ple de bassals i d'esvorancs, i dreceres que es perdien, muntanya amunt. Anava veient empremtes que desconeixia i roderes fondes que m'esgarrifaven. Però l'impuls era més fort, els meus ulls s'hi acostaven, s'endinsaven cap allò que havia estat i que, de tan estrany i brut, semblava natural.

A recés del primer revolt, feia poc que les blanques d'uns ametllers havien florit i l'aroma que desprenien es dissipava per l'atmosfera; al voltant d'una epidermis insensata.

*

Queien fulles vermelles del cel mentre apuntalava els colzes al volant del cotxe, amb una mirada directa vers aquell destí transformat. Mentalment detallava, encara, algunes flors i ponderava aquella bellesa primaveral que s'insinuava, un signe lluminós i esperançador que unia la perdurabilitat i l'efímer, el gran i el petit, l'individual i l'universal. Però, per un moment, vaig pensar que m'estava intoxicant d'il·lusions i vaig accelerar encara més el motor.

I l'endemà... L'endemà, tot aquell repòs plàcid que havia sigut, el paisatge rural, havia canviat. S'havia convertit en un desert de formigó, de segones residències. I no sé massa bé per què, vaig plorar de nou.