Miratge (II)

El sol entrava a onades dins la nostra habitació. Vaig parlar i parlar i, per fi, vaig callar. De cop vaig etzibar fragments de lava com un volcà i el món girà al voltant del nostre propi origen.

M'havia abandonat a l'estudi de les melangies, que s'amuntegaven eternament, tractant d'ofegar-les en els llibres. Em sentí nua, contemplant l'osmosi magenta entre el cel i la terra; una realitat que abraçava tot el que existeix, d'allò visible i d'allò invisible. Per un temps, em vaig mantenir arraulida al teu costat i dels papers en blanc i, sobretot, per l'amor que ens professàvem.

Un dia vaig enfonsar les mans en l'aigua, emmudint en aquell líquid platejat, on es formaven anells daurats sobre el trespol de l'estany. I vaig deixar l'empremta d'un llapis inexistent que mostrava un joc de miralls. Aleshores vaig reconèixer la meva veu, endormiscada fins l'alba... Mentre, vora el camí que serpentejava a través de pendents i rocalls, anaven creixen les flors de fulles envernissades amb nèctars embriagadors, d'un verd sobre verd. D'allí estant, vaig agafar el camí de tornada. Pas a pas i en la distància, contornejava superfícies il·luminades per la llum, tot perfilant la seva ombra. I em vaig convertir en tremolor de papallona. Així, vaig arribar a un nou indret. Davant meu, una finestra oberta cap un desert, exaltat pel trànsit del sol sobre unes roques assolellades i que semblaven llits d'heura, amarats de ruïna. Vaig albirar el paisatge cobert de malesa salvatge. Res es movia enlloc. Era una representació simulada que ja no existia i tanmateix existia amb una fressa silenciosa.

Ara, amb veu a penes audible, intento saber qui sóc. Finalment tinc nom i la meva vida és senzilla. Vaig néixer el dia que et vaig conèixer. Després de mirar més enllà d'aquelles ombres que lliscaven a través de l'obscuritat, perllongant-se amb una arquitectura gairebé tràgica: un llaç mòrbid sobre el qual una pols subtil surava frívolament. Amb prou precisió vaig veure l'obaga intempèrie, feta de paraules. Unes paraules que s'asfixiaven en el pensament, reiterades, saltant de la materialitat a la transcendència, al bell mig dels simulacres, i sota un firmament envellutat.

-Saps...? Per fi m'he lligat el fulard al coll i m'he posat a ballar. T'he deixat “La Venus de les pells” sobre la taula.