Lucreci

Alguna vegada aconseguim fer, de la nostra vida, un autèntic desastre. Ho puc entendre, però no vull tornar a engegar a dida el poc que em queda... Sempre és convenient de mirar les coses en perspectiva.

No quedàvem mai a cap hora. Senzillament dèiem: “demà cap el vespre”, o “dijous matí”, o “dissabte cap el tard”... I tot d'una suraven en l'aire les carícies. Tot el món era fet a mida nostra. Ell i jo, i en dia convingut, ens lliuràvem al plaer, regatejant-nos moments al límit. Encara sento l'aroma del seu cos. Ens fèiem endins mateix de l'ànima.

Ara se'm fa difícil guaitar més enllà d'ell i de mi, amb ulls de pluja. Però el millor de l'oblit és el record. He notat la malenconia que s'hi envelleix, més que a qualsevol lloc, sobre el nostre llit desfet, encara.

Hi seríem junts, altra vegada, ocupant el temps de la tarda o al Central Park de Nova York; d'aquella ciutat, la nostra, mai suspesa en l'oblit. Necessito creure que, des d'aquí, des d'aquesta casa on habito, tornaríem a ser feliços. Però, en el fons, no ho seríem. No em veig en coratge d'entendre res; per més que vulgui no puc evitar de respectar el de sempre: “cadascú té el seu món.” Sí, sempre havíem sigut nàufrags ambulants que navegàvem a les palpentes buscant un lloc segur, independents.

Hauríem d'haver llegit plegats a Maupassant i La Fontaine! Ignoràvem tantes coses, però tot era així a la fi.

Ara tot és diferent i només faig un repàs dels meus fantasmes. No sé amb exactitud per què llegíem a Lucreci i tan poc a Baudelaire.

Ha passat el temps com si tot hagués estat inútil. Des d'on estic rememoro els nostres dies. Em tremola el cos mentre estenc la roba íntima que em va obsequiar. De la nit al dia les coses van canviar quan em va demanar que fos la seva puta.