El camí dels magraners (I)

"La multitud es reuneix en tumult i s'excita volen tota mena de projectils, però si un home respectable i d'autoritat es presenta davant d'ells, el tumult es calma a l'acte. Per contra, si la multitud es reuneix en un sol cos pot ben bé ser comparada a un ase, dreça l'orella quan sent el discurs de l'home respectable."

VIRGILI

La seva figura travessà la vasta extensió de sorra en direcció a la riba. Els seus peus anaven deixant marques en el sòl que, al cap de poc temps, desapareixien. No pensà en cap cosa en concret. Ni en ningú. En realitat no pensava gaire en res, però alhora, anà recollint un pom d'imatges amb la digital sense cap enquadrament lògic. Les anà recollint a l'atzar, no fos cas que en arribar al punt d'origen no tingués cap document per mostrar on havia estat.

Odiava no ser capaç de comunicar-se amb la gent. Després hi havia aquell pensament seu de ser turista altiu i orgullós, del qual i en el fons se'n avergonyia. Al seu retorn, veié totes les icones d'aquells indrets inversemblants i escoltà algunes paraules al vol, ressonants i perdudes de la multitud dels estiuejants; vet aquí el dilema: fixat en un document objectiu, d'un testimoni falç. Malgrat el resultat, n'estava sorprès de les coses que passaven, dels progressos que havia fet en la tècnica fotogràfica i de l'experimentació que se'n derivava; constant, sens dubte. Havia fotografiat persones desconegudes i cels que no veuria mai més. Sensacions... Nens en cercle sota uns núvols de foc. Tanmateix, se'n adonà de les repeticions. De fet n'estava tip de les seves imatges redundants de la vida, dels seus versos catalèctics i de les seves recompenses nominals, sense poder guanyar-se una vida digne. L'estiu passat va voler iniciar-se en recordar l'últim viatge que va fer, sense cap recança ni enyor.

Tant és així que vaig decidir ser l'ovella traïdora, em va dir mentre es mirava els peus, deixant de banda tots els records i secrets que guardava en la seva maleta.

-Sembla ser que cada cop és més difícil ser diferent... , noi. Quines coses té la vida.

Tenia raó.

*

Va obrir el portàtil i es va posar a escriure. Hi havia un silenci expectant. Feia un mes s'havia instal·lat en un estudi al carrer de l'Abadia, al bulevard de l'isolament, un dels bulevards que un dia van omplir els Bàrbars. Se'n recordava dels seus últims arguments, d'aquells brams interiors que l'assetjaven i que, en efecte, encara el perseguirien per sempre més.

Ara, arrossegat pels seus pensaments i la seva bohèmia literària, vivia enderrocant muralles en el camí dels magraners.