Catul

M'obro camí, envoltada de glicines en flor i de gent multicolors, a torrentades. Sabeu? la saba s'esglaia cada primavera en els arbres de la ciutat de París. De cop sento olor d'herbes cremades i a terra mullada. Giro a la dreta i la gent es creua apressada amb mi.”Tot plegat” m'inspira un desig que m'extasia, com si el meu entorn tingués un sol component: la tendresa. Gairebé ens estrenyi'm amb els braços i ens besem. Avui fa un sol esplèndid, sembla que la llum i els colors surten per cada cantonada. M'apropo a la rue de Charenton i camino recte cap endavant, decidida.

Ell em mirà amb uns ulls xinesos, de color verd, l'última vegada que ens vam veure. D'això fa tres anys. En acomiadar-nos em llegí un fragment de Catul: ”Des que hem satisfet el caprici de la nostra passió, ja no respectem les promeses i els juraments”.

Encara no m'he acostumat a parlar sola; però avui, mentre camino, ofereixo culte al record. Al seu. No és més que un passar full i passar de llarg; sinó, fins i tot, de reincidir i d'explicar-me algun secret, alguna cosa recòndita i oblidada dins meu que braseja, encara. Nosaltres, fets de màscara transparent, ens haurem, per fi, retrobat. No tenim, doncs, res per amagar. Penso que l'incendi s'extingeix amb el foc. El nostre estava per sempre abrandat?

Sé que hi ha sempre quelcom de la impetuositat francesa...

Uns dies abans, ell m'havia proposat: 
“(...) si tu veux un changement d'air je te propose mon apartement, car je vais en
Afrique du Sud, il y a personne dans l'apartement, sauf Melba le chat qu'il
 faudra nourrir...”

Immediatament s'intensificà el meu desig. La vida no té lògica, vaig pensar, només té moviment i color. És la il·lusió que disfressa l'objectivitat? No ho sé. Només sé que m'aproparia cap un amant arcaic que havia abandonat. Diuen que la dona quan desitja estreny les cames per tal que el desig no se'n vagi. Bajanades! Jo ja en tinc prou que ell m'entengui. Sí, només retornaria a la cita i la llunyania de les nostres vides tot d'una s'havien il·luminat.

Sabia que la sort o les circumstàncies m'havien procurat reaparèixer, a París. La meva fortuna era gloriosa, com el sentiment d'una poetessa cursi que escrigué: “pujaré a la muntanya per sentir el vent de prop i malgrat el meu cant tremolós, tornaré a trobar l'amor...”

Però ningú confia els seus secrets a un qualsevol; tothom els confia a algú de confiança. L'amic, l'amiga o l'amant no seran mai, doncs, uns “qualsevol”. París és el meu confident d'amor. Això és tot, realment.

Recordo haver sentit les seves últimes paraules dolces i serenes. Després, tota aquella nit vaig plorar per tot allò que m'havia obsessionat tan de temps: per aquell mirall estàtic i fred del qual no sabia mai on es dirigien els seus reflexos; era com una dissertació de mudeses. Jo m'emmirallava en ell i les paraules servien de ben poc. Amb tot, continuàvem veient-nos amb ulls obscurs. Sempre li havia dit que faria el que ell volgués... de ben segur que en quedava una memòria soterrada, encara.

Arribo davant la porta i em deixo envair per l'íntima atmosfera que reconec. Vull córrer el risc de tocar el timbre. La porta de l'apartament s'obre i em rep la seva dona i no tinc cap més remei que dirigir-li la mirada.