Marejant la perdiu

Dibuix en negre i blanc amb fons ataronjat

Vidres pintats

Ran d'un basal

Ran d'un basal de lletres

les agulles del rellotge es cansen sovint

i l'aire, en el buit dilatat, estiregassa lentament

el temps, per raure enlloc, en colors d'escata.

( I sempre, darrera una finestra de gel, la neu.)

La mà

Pot ser la mà, tal vegada pot ser

mentre dormo

per ser, per no ser.

Seducció

“Abans que jo truqués per deixar entrar la carn, colpejava amb mans líquides el ventre; jo, que era sense forma, talment l'aigua.”

DYLAN THOMAS

Hi ha una fressa seca que sura del magma i de les mans que cabdellen grumolls de fang, amb destresa. Hi han engrunes d'amor que abracen cap endins el declivi de la forma.

Remor llunyana

El primer que recordo és una línia negre al cel, on les muntanyes i el vora-mar es fonien amb la solitud del capvespre. L'immediat, ja estava fet. Però, tot de cop, avui em retorna la incertesa, quan miro amb ulls tafaners la gent anònima que transita pel carrer. I dic que sí, que d'acord, quan m'exposo a la tendresa del sol, entre les branques dels arbres, entre les fulles que espurnegen com lluentons de metalls preciosos; en cada alenada del vent. Entre totes elles.

I jo tan ruca, a més a més, he començat per l'última pàgina d'un llibre sense fulls; vull dir, per saber com acaba l'últim capítol: la remor llunyana i perduda de les paraules...

Verd eucaliptus

Ingenuïtat

(Imaginava que el trobaria, només em preguntava quan.)

Cert. A l'aparcament, els cotxes se'n han anat. Hi resta un lloc desert, i solitari, del qual ja no en sabré res més. De debò, que hi han coses que es neguen obstinadament a canviar. Però, tot d'una, fan un gir inesperat.

De ben petita, recordo que amb les amigues ens assèiem al terra, sobre una estora de pinassa. A l'hivern, cada hivern, per complementar els nostres jocs, ens explicàvem contes a la vora del foc. No hi havia res més a fer, mentre els grans parlaven asseguts a l'escon de fusta, d'un roure de quatre generacions, fins que les paraules es gastaven i s'anaven morint com els estels. Realment no en va quedar massa cosa, d'aquella adolescència, ni tampoc d'aquells contes innocents que ens feien creure que trobaríem el príncep blau. Sovint, encara afirmem amb el cap, sense posar-hi excuses.

No parlo pas, miro l'horitzó.

Sota les alzines, vora el mar.

A fora hi ha marrons i ocres, no queda res més.

A dins, ben endins, se'm vessa la innocència.

Recordar

( Les nostres mirades tenien el seu significat.)

Futileses. Anècdotes. Paraules. Gestos. Records...

No tinc cap control sobre el pas del temps, i encara menys sobre els seus efectes. Però el temps m'ha robat paraules. El temps és presumptuós i egoista, no pas jo. No tothom hi estaria d'acord amb mi, què hi farem? Em contradic a mi mateixa? Les meves passes solen bifurcar-se en presències absents...

El meu horòscop diu que “si vaig amb l'amant m'haig de fer notar perquè ell noti que l’estimo i que faria qualsevol cosa per a ell. Si no tinc amant aquest mes podré trobar un amor platònic però que no serà l’amor de la meva vida. Tot i així estarem molt temps junts.

Els meus amics estaran amb mi tant en els moments bons com dolents i hauré de confiar en ells per sortir endavant. Haig de vigilar la meva millor amiga, perquè pot sortir amb l'home que m'agrada. És un bon mes per ampliar els meus coneixements, en tots els camps. L’amor em pot ajudar a ampliar els meus horitzons... ”

(Certs dies recordo que el meu gat sempre miolava, quan una tempesta avançava amb l'estrèpit dels trons en direcció sud.)

*

_T'hauries d'emportar la bufanda, fa fred, em digué la mare.

Hi estava d'acord. Sempre hi estava d'acord, amb el què em deia.

No sé quan temps ha passat, però la llenya segueix cremant al foc, a la cuina.

He tancat la porta i he deixat el món a fora. Malgrat que, últimament, els núvols s'han afeccionat a instal·lar-se al balcó que dóna al carrer principal de casa. Molts d'ells de colors i de formes estranyes, com de caramels dolços i ametlles garapinyades.

Tinc mandra. Em fa mandra recordar. Em fa mandra tot. M'encantaven els teus ulls, les teves mans, i els teus llavis, al marge de l'amor.

Potser hi haurà un dia que les coses tornaran. En tot cas, emperò, diferents. D'altres s'escaparan, fugaces com les serps, mentre busco a algú que em digui que tot és relativament important, com el berenar de pa amb vi i sucre que em donava la mare.

Una margarida

Fent línies de cal·ligrafia

sobre un mocador de paper

resseguia un consell infal·lible

sense ni tan sols

haver-hi reparat

quan li van dir “t'estimo”

(ara un, ara l'altre...)

Al capdavall

era

impossible de trobar

una margarida

sola.

Tulipes grogues

(El rerefons d'una realitat irreversible que il·luminà el definitiu exili.)

Des de la distància memoritzà la paraula més vulnerable.

Simple guspira.

Minúsculs tentacles

que relligaven

una primavera

imaginària

a banda i banda

d'un triangle

de tulipes

grogues.