dilluns, 25 de febrer del 2008

Ingenuïtat


(Imaginava que el trobaria, només em preguntava quan.)


Cert. A l'aparcament, els cotxes se'n han anat. Hi resta un lloc desert, i solitari, del qual ja no en sabré res més. De debò, que hi han coses que es neguen obstinadament a canviar. Però, tot d'una, fan un gir inesperat.

De ben petita, recordo que amb les amigues ens assèiem al terra, sobre una estora de pinassa. A l'hivern, cada hivern, per complementar els nostres jocs, ens explicàvem contes a la vora del foc. No hi havia res més a fer, mentre els grans parlaven asseguts a l'escon de fusta, d'un roure de quatre generacions, fins que les paraules es gastaven i s'anaven morint com els estels. Realment no en va quedar massa cosa, d'aquella adolescència, ni tampoc d'aquells contes innocents que ens feien creure que trobaríem el príncep blau. Sovint, encara afirmem amb el cap, sense posar-hi excuses.


No parlo pas, miro l'horitzó.

Sota les alzines, vora el mar.


A fora hi ha marrons i ocres, no queda res més.

A dins, ben endins, se'm vessa la innocència.