El primer que recordo és una línia negre al cel, on les muntanyes i el vora-mar es fonien amb la solitud del capvespre. L'immediat, ja estava fet. Però, tot de cop, avui em retorna la incertesa, quan miro amb ulls tafaners la gent anònima que transita pel carrer. I dic que sí, que d'acord, quan m'exposo a la tendresa del sol, entre les branques dels arbres, entre les fulles que espurnegen com lluentons de metalls preciosos; en cada alenada del vent. Entre totes elles.
I jo tan ruca, a més a més, he començat per l'última pàgina d'un llibre sense fulls; vull dir, per saber com acaba l'últim capítol: la remor llunyana i perduda de les paraules...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada