Metàfora I

He cedit. Assistiré al curs sobre “buit i cultura”.
Mentrestant m'estic preguntant què sóc. No sé què sóc, encara; dubto entre arbre, serp o libèl·lula.

El meu quadern de notes es revela i m'incita a establir alguna hipòtesi, vanament. A plantejar-me dubtes sobre l'establert... Durant el temps en que, sobre els caminals de la meva terra esquerdada, segueixo els vestigis d'unes passes que s'allunyen; d'uns rastres que encara fumegen per l'aiguat passat. Posem pel cas que escolto un silenci captaire. Benigne. Una mena de felicitat objectiva, enfilant cap a casa.

Tres-cents metres enllà hi ha la meva casa que, alçada entre el límit del mar i el vent del Nord, n'és el refugi d'aus, de llangardaixos, de papallones i de pensaments. És l'aixopluc del desig i l'úter de l'exili. Al fons, els reflexos del mirador van forjant mirades lascives i esguards expectants. Davant meu, les aigües encrespades exerceixen la seva tirania esborrant les empremtes...

Hi han cases que s'esdevenen arrel, suspeses en l'aire, i que acumulen un ingent embalum d'objectes inversemblants i inútils. Són cases amb arrels aèries que vant trepant, mentre els dies avancen; i que enfilen l'àpex en direcció a les nebuloses, a despit dels déus. Hi han cases arrenglerades com castells inexpugnables que s'alcen intemporals formant part del paisatge, com escurçons de formigó, decorant les muntanyes i uns cels fràgils. D'altres que es capbussen en l'aigua, fent cabrioles damunt l'insòlit. Algunes, fins i tot, s'emmirallen en la boira. I cases buides, que tenen la virtut de desvetllar els somnis. El buit d'una casa, és una propietat paradoxal de la plenitud, amb ànima sense pell i una pell sense ànima: el recer del no-res i de la paradoxa.

*

Tard o aviat ens assabentem de les coses que passen, de les coses que volem, de la casa que tenim... I escrivim perquè els nostres pensaments no siguin perduts per sempre. Car no es pot fer altrament si es vol “conservar el temps”: el nostre univers particular, intimista, vist a través de l'objectiu d'una memòria imperfecta. Però sempre hi som, a casa, mirant-nos. Ens alcem i temptegem el dies, mentre escrivim amb fum les parets. I encara dubtem entre cruixent d'ou amb puré de sobrassada i mel de caviar de truita i foie a la planxa, amb pinya caramel·litzada amb reducció de Porto o en desvetllar-nos i admetre que som metàfora del buit.