El pastor

La besa i l'estreny en els seus braços. L'acarona i es deixa seduir per tots els seus paranys.

Res del que pensa i sent li ve de nou. Ja es guarda pla de dir-ho als demés, però, qui sap?

Ara l'aigua es fa pregar, no és pas el mateix que abans: potser d'aquí a pocs dies podrem abeurar com déu mana, es diu a sí mateix. El pastor es redreça, i ofega entre dents un renec, tot escoltant el brunzir dels tàvecs.

Mai no perd els estreps, el pastor, però té congelada una imatge de l'últim aiguat; volent objectar, al·legant que el temps s'ha tornat boig: els animals ho noten, les seves ovelles..., pobres, com si la insidiosa manera de fer de la naturalesa l'hagués sorprès, en pilotes.

El ramat i el camp configuraven un espai acotat, al pastor. No hi ha res a fer, només li cal esperar i resignar-se, si no plou. El silenci i la soledat es supleixen per un grapat de pensaments. Pensa que convé l'aigua; car les esquerdes il·luminades que ha dibuixat la sequera fan mal als ulls, li cremen la retina.

Ho clissa tot, té tots els dies per rumiar, ajagut sota l'ombra d'una figuera, esperant, com si dormís; però té una visió panoràmica i dinàmica del paisatge, nítida. Per instint, coneix millor que ningú les necessitats del camp, i de les seves ovelles. Escolta la terra, li agrada tocar-la, acariciar-la i sentir-la com si fos una amant.