El camí dels magraners (II)

I

Al bulevard de l'isolament no hi ha cap magraner. Recórrer a les explicacions detindria l'anàlisi de la incògnita, doncs provocaria sense fer cap esforç el sentiment de les evidències més immediates: “naturaleses simples” “propensions”, “instints” o “tendències d'una naturalesa humana”.

Al carrer de l'Abadia les veus s'apaguen i els llums s'encenen. S'apaguen i s'encenen cada dia i cada nit, alternativament. Veus, llums, ombres i penombres en amalgama, i retingudes en un llac artificial. El seu nom sempre hi resta esbossat en la memòria... Allí on s'escolten converses que parlen de núvies que es converteixen en roses i de magranes sense obrir. Al carrer de l'Abadia sempre hi pernocten aquestes joies dins el pensament: l'aroma profunda de les flors i els silencis compartits en les nits d'estiu.

No recordo el meu naixement, però devia ser la més pura de les emocions. I desprès, sempre el mateix, amb el desig provisional d'eternitat. Reconec que he sigut l'especialista del fingiment, aixoplugat en qualsevol cantonada amb la intersecció de la disfressa present, i pescant mots en el diccionari dels somnis. No obstant, ”La por segueix desviant l'agulla dels nostres compassos...” *

El temps es va precipitar. Sí, i van passar els anys fins que vaig decidir que el millor que podia fer era marxar a Bòston i matricular-me en un curs per fer-me repòrter.

Si alguna vegada paro atenció al bosc sempre escoltaré una remor indefinible, com si es trenqués algun branquilló... Si penso en el pare, penso en els ocells de bosc. Sovint s'esvaloten, ploren i balandregen sense cap motiu aparent. Abans de fer-se fosc, els ocells canten i criden desesperats. Al final, quan el sol es pon els contagia un silenci absolut.

II

“Ets orgullós

car vas viatjar per països

que hom els considera llunyans.

I mai no pogueren desposseir-te

de la teua roba,

ni amansir el teu desig”

PERE BESSÓ

Fa dos dies que no m'afaito i no paro de fumar americans. Tant d'esforç per arribar a això, em preguntes, amic meu? Reconec que hi ha moments que veig en mi un individu grotesc i extravagant, fins i tot miserable. Sóc fred com el gel i distant. Però et dic, breument, que et sabré recompensar per aquesta virtut que tens d'escoltar-me. Saps que he sigut un home deslligat als convencionalismes. La situació, doncs, comença per aquí.

En el preàmbul he tractat d'exposar, succintament, algun flaix que provoca la memòria que en tinc dels anys que he viscut, però em costa sistematitzar. Vacil·lo i paleso incerteses. M'esforço a considerar, encara, aquella obsessió irreductible: l'amor; aquell desig atàvic que sempre retorna, d'una manera inesperada.

Ahir mateix, em vaig voler perdre per un carrer desconegut. Per si fos poc, hi havia poca llum i de sobte una glopada d'escalfor em vestí. Un luxe secret, memorable. Vaig pensar objectivament en ell, en l'amor, i en les seves paradoxes. En realitat pensava en mi mateix: la carn prevalia, encara! I vaig recolzar-me en un portal, entre unes flors de malva i les aromes de la nostàlgia. En aquell petit racó es filtraven veus llunyanes i l'eco de les estrelles. Desprès me'n vaig anar, un cop més, en silenci.

Penso en tot això i ho torno a reviure, trenta anys més tard del meu exili, tot escrivint aquestes notes al meu estudi, en aquests dies que es van escorçant cada vegada més i més. Però cada dia que passa em costa més de transgredir els costums, els hàbits i les rutines. Per altra banda, ja saps que el nostre instint no sempre ha coincidit amb les exigències morals, però la nostra vida no s'ha creat per a garantir la felicitat, oi?

Ja no puc deslligar-me mai més dels designis devastadors del temps o, millor dit, d'algunes parts que assolen i capgiren cada tret amansit, al cor. Els núvols es van decantant com espigues gràvides.

Més enllà de la música i dels himnes de la història, s'emmarca un nou horitzó en la meva paret buida. Mentrestant, “un udol malaltís sona, com des de molt lluny, des de la mateixa profunditat de la nit, de la foscor i dels temps...” **

-Què et sembla si ens veiem demà?

-Sí, les màscares són sempre a disposició de les persones, li vaig respondre. En acabar el dia ja no en quedaven, de disfresses, per a nosaltres.

*Júlio Cortázar

**Josep Lluís Seguí