Tot o res

"En no trobar a la seva vora més que un membre semblant al cuiro mullat, i cansada de no poder excitar-lo amb la seva mà, abandona a la fi el tàlem impotent."

MARCIAL, VII, LVII, 3

Cal que surti d'aquest parany... Encara no me'n sé avenir. Detecto una escletxa d'aire i regiro l'univers d'un fullatge argentat. Però no em moc. Tinc el cos tens, a punt d'arrencar a córrer. M'és difícil apaivagar les ànsies de fugida que tinc. L'aire m'habita i l'eco dels arbusts em desferma i em desfà de memòries, per fi. A la fi, soc filla de l'atzar disfressada de xuclamel i ginesta.

Ho he abandonat tot i m'inundo de plantes salvatges. Es difon una llum crua. Em sento ocell, que sempre torna a pensar en tu. Molt enllà, provant de sentir, des de l'infinit, la teva veu. Duc una camisa blau cel, titubejant en les clarors misantròpiques.

-Saps...? El foc d'ahir està fet cendra.

-Així, doncs, no em puc queixar de res.

*

-Ets tu... has vingut d'hora, amb el tors nu. Tens el cos xop de pluja i t'asseus davant meu com una muntanya salvatge, sota la llum de la nit.

-Aleshores...?

-Em calia veure't. Si més no, per fer que no m'oblidis.

Et frego contra els llençols i el teu cos ha esdevingut motlle de marbre. I ara som al llit formant petxines buides i flors-tentacles.

-Escolta'm: amb mi havies de ser tot o res.

(Hem corregut les cortines i ens tornem espectadors del nostre propi abisme.)