Certesa

La cadència dels seus pensaments tenen un sentit de supervivència. Només fan que discórrer, imaginant que mai més tornarà a ser com abans.

La seva desesperança no és simple atuïment i tristor. S'ha assegut a la penombra, car per fi ho ha entès. Ha comprès el què signifiquen els límits, les convencions i les prioritats dels últims udols; just on els colors són combinats amb els núvols i l'absurd.
Rellegeix unes cartes que, per atzar, ha trobat. Serà un vespre llarg, enmig de la rosada del record i de les causes perdudes. La seva vida és a una altra banda, damunt d'un mar que ja no és seu, allunyada de tothom dins el silenci, entre roques.

Com un vol d'oreneta, sobre el pes del desig, desafia la bellesa. És el seu remei d'amor. No té res més per suportar la mudesa. Sent la seva sensació, dolça i atordidora, encara... Els seus ulls s'enterboleixen i escorcollen la llum. Mentre, li cauen guspires d'aigua sobre la cara lliscant com una carícia. L'envaeix una enfollida emoció, com una mena d'estranya felicitat. Se'n recorda el seu darrer somriure... tot mirant-se la llunyania d'aquell horitzó que l'havia captivat durant tantes nits, fent-la cavil·lar en tota mena de coses.

Són les set en punt, i ara toquen les campanes de l' església. Llegeix la confessió, el monòleg i la promesa de l'amic i del desconegut. Veu el seu rostre que mai no havia vist abans. I tot torna a quedar en suspens. És així com li torna l'amor també, en estat d'expectació.
Té els ulls de foc. De la solitud li brolla l'esperança. Alça la mà per apartar-se els cabells xops de la cara i concep la certesa final:

I si allò que és terrestre mai t'oblida,

digues, segur, a la terra: jo flueixo!

I a l'aigua furient, clama: existeixo!*

*Rainer Maria Rilke