Ho havies predit feia temps, malgrat fer-ne cas omís de les conjectures. I ara et revoltes contra tu mateix i contra la realitat que t'has creat. Tens por. La por et paralitza; la basarda et fa trontollar, com si et donés una empenta tot dient “ara, vés”.
De tant en tant t'aixeques del terra immund i et convences que les coses podien anar pitjor, però en el rebost no hi ha res. No-res. Tampoc trobes pietat enlloc, ni de dins el teu jaç d'escombraries. Res, ni un senyal distant d'aquiescència.
Malgrat tots els pronòstics, la vida et bressolava. Així, contundentment.
-Recordes aquella dona que t'estimava? Te'n recordes d'ella, encara?
-Recordar?
És llavors quan t'obsessiones i et converteixes en un apàtrida fugitiu i comences a plorar com un nen, massa cansat per fingir. Aleshores, es quan estires les cames i els braços i ets llences al buit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada