Joventut

D'excuses no en falten mai. Ho sabia. Creia que tornaria a mirar-me els ulls i reescriuria els meus dies. Però vaig desistir. Vaig renunciar definitivament de mirar la lluna.

Vaig fer com si volgués anar ben lluny, com quan era petita, volent ser gran, i desitjant traspassar la frontissa de l'imaginari. Recordo que em deien: “nena, quan siguis gran, entendràs moltes coses...”

*

L'ascensor baixa silenciosament. De sobte han començat a caure quatre gotes al carrer i em retornen alguns sons llunyans quan desplego el paraigües.

Brostant la tendresa i els ecos dels somriures,

unes veus que han quedat enlaire: desitjos, intrigues...

Des de la vorera, tots els ocells semblaven iguals.

De ben endins: espígols i remors. Silencis.

*

Un home em mira. I els ulls em delaten.

-Com serà allò que desconeixem, senyora?

-En realitat sabem poca cosa de la nostra joventut. Era una parada massa curta per fer un mus.

(I em giro cap enrere, en direcció a la porta, per acomiadar-me d'ell i del passat.)