Retrats de la memòria

Res no anava més enllà de l'ombra d'aquell arbre, d'aquella casa i d'aquell paisatge. Un obac farcit de transparències i de tuls; i que s'integrava a la vista, cobert de fulles seques, fent d'argamassa a la cobejança i a la solitud.

Més enllà, un manyoc de petits branquillons sense importància, introduint referències a la provisionalitat i a la fragilitat. I a la temporalitat de la vida. En aquell moment vaig entendre que som pols d'estels.

Era un capvespre violaci, d'aquest mes de Juny. Per atzar havia retrobat aquell panorama que se'm obria davant meu a la manera d'una onomatopeia visual inesperada.

Res no té sentit sense el tot, vaig pensar. Era una memòria d'instants precisos, fugaços i gairebé imperceptibles, que em feien estremir els sentits. Vaig sentir aquella remor estranya que s'ajeia amorosament plagiant la boira baixa sobre el mar...

Havia portat el meu bloc de dibuix, sense impureses de fusta, rectangular, d'uns 15 x 20 cm. i blanc com la neu; en el qual, per dir-ho així, pensava esbossar algun rastre de vida que es deixés. -No res... Vés a saber... No puc controlar mai del tot com han d'anar les coses...

No vaig poder evitar que el meu esguard, àvid d'informació, s'adrecés cap aquell punt llunyà. Vaig empènyer a poc a poc el cos, decidida a atansar-me vers aquella taca de color, insinuada i tímida, sobre el llenç d'aquell cel esfilagarsat...

Avui, alço la mà i deixo caure pedres sobre el riu que llisca mandrosament torrent avall.
Busco paraules per pintar i paisatges per escriure. Trobo somnis monocroms de llàgrimes inexistents entre melmelades de mango.

Me'n vaig.
Viatjo per l'imaginari.
Albiro un mot.
Esmolo el no-res
i encenc els ulls.

(Durant mil anys...)

I jo, finalment, ja les conec bé de memòria aquelles ínfimes manifestacions d'impuresa sobre el paper.
I retorno eternament cap aquell procés d'aprenentatge i de descomposició a que em sotmeto, per tal d'exaltar-me davant els dubtes i trobar un somriure benigne i els records de joventut.

Però tant se val!
Visc enmig dels homes
sense pertànyer-los.

Acabo essent abisme i torbació.
Els espero mig nua
sobre el blanc més blanc.