Deslliurament de la forma

M'aveso, després de tot, a escriure. Avui tinc temps d'escriure a la sorra, sobre les sensacions que l'aigua evoca en mi.
Sóc a un tram curt de la riba d'un immens oceà blau, però amb el cap buit de paraules. Les meves paraules són imperfectes i vagues. Cruels fins al cel.
Les muses no s'immuten, davant les meves exigències...
Expresso la meva estupidesa i, en el fons, me n'alegro. Escric per deslliurar-me de la Forma i, fins i tot, per assolir-la. Intento fugir com un ocell davant la serp i, finalment, m'engoleix fredament, ofegant-me.
Prou, prou...! La inseguretat i la impotència em lleven la veu.
Dono una ullada a un text, mentre emulo l'antiga bellesa, tancada en una campana de vidre: “No és pas que la ment tingui un color i l'ànima un altre”*
Però res no em pertany... Començo a conèixer els secrets del temps i de l'eternitat; i no he rosegat encara prou la pols ni l'ideal: “Cada moment té la seva infinita significació”**

Segueixo així, mantenint-me ocupada i muda en aquest racó perdut i mig abandonat; mirant les ombres del sostre i un tros de cel fet de purpurina, d' una decoració de núvols canviants, de formes sinuoses i allargassades. No és pas fàcil de restar impassible enfront d'aquestes figures exquisides. I de tantes flors salvatges...
Començo a sentir les primeres gotes de pluja. De seguida, però, el sol es torna a reflectir sobre el terra mullat. M'espurnegen els ulls observant l'herba humida.
El sol torna a picar fort. Tanco els ulls per tal d'esborrar les imatges i inhalo l'aire amb avidesa. Només disfresso la confusió del meu cor, amb una túnica transparent. El meu darrer silenci s'esmuny. Sense saber per què, cada cop em sento més tancada dins jo mateixa. De bell antuvi barrejo i confonc la meva pròpia conversa amb les onades. Avui m'afebleixo vers el desig.

De fet, em faig invisible...
Què afegir, si les gavines m'esperen?
El cambrer ha vingut a demanar-me què volia.
-Un cafè. Gràcies.
Respiro profundament i obro la bossa.
-Si almenys tingués una fotografia...
-Què diu?
-Res, perdoni... Pateixo d'insomni...
-Espera algú?
-Espero enfonsar-me en el son.
De fet, és veritat que jo esperava algú. T'esperava a tu, amor, però acabo de llençar les teves cendres al mar.

* Sèneca (Epístoles, 95)
** Sören Kierkegaard