Un paradís a l'infern

"Per Déu, no enterboleixis l'aigua, home que tens pressa, abans que els qui s'estimen puguin beure."

(Poema beduí)

Feia tard. No m'hi hauria d'haver quedat tanta estona allà, en aquell indret; sempre acabo interessant-me tant per les coses que no em puc arrencar mai. Les muntanyes havien tingut un aspecte hivernal que corglaçava.

Mentre empastifava de cola blanca alguns trossos de papers, se'm va ocórrer una idea sorprenent: el buscaria, a ell, després d'una absència llarga. Mai més no l'havia tornat a veure, després d' alguns anys. Sobre el paper, només era símbol i ficció. Pell nua. Foc i aigua. Mel i fel.

Algú em va dir que la paraules sempre omplen la representació fragmentària d'una mateixa història... Sí, ho vaig entendre, quan vaig poder exiliar-me d'aquella realitat. Puc dir que el pes que havia tingut al pit es va fondre de sobte. Aleshores, tot depenia de mi. De sobte, una flama tornà a brollar nítida dins la nit.

L'endemà, em vaig pintar els ulls i les pestanyes malves. Em vaig posar un vestit de color d'aigua i unes calces de setí blanc de reflexos incerts. Vaig tornar a casa seva, tot netejant-me les sandàlies en una reixa de fulles de goma negra i coberta de molsa curta, d'un verd gris. Tota l'escala era plena de flors, com triades per l'ocasió.

Ell tenia un aspecte encara jove, davant un mirall de tres cares. Marcava el ritme del cos, com sempre, amb unes maraques i es va tombar un moment cap a mi...

-Com estàs?

-Bé, i tu?

-Despulla't. Treu-te el vestit, i torna amb mi.

Hi havia algun retret, a la seva veu. Però em vaig deixar guiar i el seguí. Aquell estiu no estava del tot acabat. Varem representar i posar en escena l'afligida bellesa, en una terra estranya i tremolor de bosc. Vam veure cavalls que passaven en infinits punts negres. La saba dels arbres pujava i descendia; llançant-nos la màgica i endolcida batzegada, rebregant els empedrats de la indiferència. No teníem res a veure amb la covardes i polsoses àncores, assolellades pel cop sec dels abismes.

Buscàrem laberints i paisatges oberts de rosades blanques. I les boques del silenci es van obrir en una nit sense paraules.

Al cap d'uns dies vaig escriure a la meva llibreta: “la flor del llessamí perd l'aroma quan surt el sol”. Amb avidesa, el collage estava acabat. El vaig intitular: “Un paradís a l'infern”.