L'amazona nacrada major és una papallona de vida curta, però que pot volar alt. Ronda pels boscos, prats i planures humides, amagant-se en els racons herbosos d'alta muntanya. Quan és eruga, devora sense parar la pàl·lida violeta de les roques, amb una fressa secreta.
*
Tenies els ulls de tempesta, de corol·la roja i d'un foc ardent. La meva veu esmicolava la quietud. Aquella nit, de cara al cel, t'havia parlat de la felicitat i de la possessió. Els teus mots eren imperatius; però no dictaven, sinó que foragitaven els dimonis que duies a dins. Tocava resistir.
No m'havies preguntat ni tan sols quin era el meu nom, ni on vivia. Llavors vaig travessar aquell indret empedrat i, xopa de pluja, vaig enfilar cap amunt retornant cap a casa. A fora, ja era de dia i els reflexes matutins anaven envaint afablement les artemises i les àrniques, cobrint-les amb nacres agitats; semblaven talment unes volutes de mar. Entremig de les planures, el so de la nit s'anà emmudint. El tàlveg, cada cop més difús, restà colgat sota la boira. Començava a fer xafogor.
Un estrany i bigarrat esbós d'una argynnis aglaja vaig deixar-te sobre un paper. Al vestíbul, quan sortia, em llençares un esguard directe. Em miraves amb una mena de sorpresa irreverent.
-Què m'anaves a dir? -vas preguntar-me.
-Si mai em trobes, desperta'm els sentits. Des de la teva posició privilegiada, si haguessis pogut satisfer-me plenament, t'hauria ajudat a volar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada